3 contes de l'Alfred Badia

La figa i el moixó

L' Enric passa l'estiu a casa de l'avi, i troba que no hi ha res més engrescador que tot el que allà pot fer. En part és un mèrit de l'avi, és clar, que canvi d'un sermonet d'aquests que no són gaire pesats, el deixa en una llibertat que no té mai a Barcelona. Però, potser, si hem de ser justos, el mèrit més gran és el del poble on l'avi viu, i dintre de les coses que hem de considerar que corresponen al poble, el de l'horta que l'avi hi té, qui-sap-lo gran i ben plena d'hortalisses i d'arbres fruiters, que va del camí arran de la Creu de terme fins al barranc de Mirambell. L'única cosa empipadora és precisament aquest barranc. Resulta que, com hem dit adés, fa de partió de l'horta de l'avi a la banda de pendent. Segons on, el marge és embardissat i fa un pendent suau que no t'hi pots fer mal encara que vulguis. Però hi ha trossos en què al vorera de l'horta cau tan espadada, que aquell que mai hi rellisqués avall es trobaria ben bé amb deu metres de paret prou llisa perquè no tingués on agafar-s'hi abans d'arribar a baix. Pensant en aquest estimball espadat és quan l'avi es fa més amoïnós. el primer mes d'estada al poble, no el va deixar mai anar a l'horta sol, o acompanyat de cap noi de la seva edat. Sempre havia de venir ell, o l'àvia que, pobreta, ja va molt feixuga, o la tia Carmeta, que, aquesta sí que corre lleugera, però igual que l'àvia i l'avi, no el deixava acostar al barranc per més que l'Enric assegurés i tornés a assegurar que mai no s'acostaria a l'indret perillós. Ell no els volia pas fer patir, encara que allà s'hi poden agafar nous d'una noguera molt vella o collir figues d'unes figueres que havien tingut la mala pensada de néixer i fer-se grans en aquell indret prohibit. Després, quan l'Enric, a mitjan agost va acostumar-se a anar a jugar amb els nois del poble, més a llevant del camí de la Creu de terme, on hi ha el camp de futbol , l'avi es va anar refiant i va perdre una mica la mania de controlar-lo. El veia córrer amb la bicicleta i ja se sap que la bicicleta no podia anar a l'horta perquè no hi ha camins per on aquesta pugui passar i pels del poble passa un auto com aquell qui diu cada mitja hora. O bé, si sabia que sortia amb la pilota, ja estava convençut que no es mouria del camp de futbol. Això sí, hi havia una cosa que l'avi no deixava passar mai: l'horeta diària de fer els exercicis del col·legi, per molt que els nois del poble el cridessin o ell li demanés ben demanat de sortir. Ara, la compensació d'aquell matament era que si tenies qualsevol dificultat, fos amb les matemàtiques, o amb les ciències naturals o amb el català. o amb el que vulgueu. l'avi, després de sopar te la resolia en un moment. Era ben bé un home d'una peça, l'avi de l'Enric!

Doncs va ser precisament cap allà a la darreria d'agost que l'Enric, així que veia que no el controlava ningú, s'esquitllava tot sol cap a l'horta. No us penseu que anava a fer equilibris a l'estimball o qualsevol bestiesa d'aquestes, no. El que li agradava era enfilar-se a les figueres que fan aquelles figues negretes que es fonen a la boca, i enginyar-se a abastar les que havien aconseguir escapar de la collita que cada setmana l'avi hi anava a fer amb la badoquera, això sí, sense sortir de les branques més apartades del barranc. Tota la gràcia de la cosa venia d'aquest doble joc: el d'enfilar-se a les figueres sense trencar cap branca, mirant de posar els peus en aquells bonys tan estranys que aquests arbres tenen o als forcats més segurs i des d'allà anar lliscant per les branques més sòlides a força de braços, procurant no sacsejar-les gaire; i després, el de trobar la figueta abandonada que fos prou madura, arrencar-la ben suaument i menjar-la a poc a poc per no malbaratar la fruïció d'aquella pasta saborosíssima de granets petits, que surt tan ben embolicada amb la seva casaca, vermella de dins i negra de fora, i té aquella dolçor olorosa que no es pot comparar amb res. Hi havia dies que no en trobava cap i se'n tornava amb la cua entre cames. En canvi, altres vegades, després de provar sort amb tres o quatre figueres, aconseguia abastar-ne potser mitja dotzena o aneu a saber quantes, perquè en el bo de l'enfilada i de la collita l'Enric no estava pas per comptar-les.

Ara, la cosa que val la pena d'explicar de l'estada de l'Enric a casa de l'avi és el que li va passar a començaments de setembre, quan ja s'enquimerava penant que les vacances s'acaben i cal tornar a Barcelona on no hi ha camps de futbol a l'abast, camins tranquils per anar amb bicicleta i hortes amb figueres tan abellidores, tan a la vora de la peripècia com aquelles que us hem dit. Feia dies que les escapades de l'horta havien estat un fracàs absolut. L'Enric començava a pensar que l'avi i la seva badoquera havien acabat ja amb totes les figues d'aquella anyada, i que era inútil que intentés espigolar perquè no quedava cap deixalla, quan en un branquell força a l'extrem de la figuera que hi havia més a la vora de l'espadat, va veure una figueta que era una meravella: mitjaneta, secallona, i amb un bocí de l'arrugada casaca menjat pel bec d'algun ocell. L'Enric sabia que les figues que piquen els ocells són les més bones, perquè aquestes bestioles saben molt bé el que han de picar i no s'equivoquen mai. A l'avi li havia passat per alt, o bé és que la figa quedava més enllà de l'abast de la badoquera. Però rumiant una mica ja es veia que si l'avi l'hagués vista, hauria pogut abastar-la amb aquest estri, que és tan llarg que no se li escapa res. No, si l'avi no l'havia collida, era perquè la figa penjava tan cap al mig del barranc que qui la volgués haver amb la badoquera per força s'havia d'abalançar tant que corria perill d'estimbar-se. I és clar que més val la vida que una figa. La solució del problema era una altra i l'Enric la veié amb una claredat esfereïdora. La solució consistia a enfilar-se a la figuera i de la branca segura més pròxima a la figa, atreure el branquell amb una canya i, agafat de cames ben fort a la branca, allargar l'altre braç i abastar-la. La solució era clara. Però, i si la branca de l'espigolador es trencava? No hi havia altra sortida, l'espigolador, la branca i potser també el branquell amb la figa caurien al fons del barranc. I eren deu metres, què carat!

L'Enric no era tan golut de figues que no veiés que collir aquell ressagot no pagava el tret del risc que la cosa comportava. D'altra banda a casa tenia tantes figues com volia, perquè és clar que les que l'avi collia eren per a tots. Tanmateix, quina denteta que li feia aquella secallona! Que bonica que era, que cobejable amb la seva panxeta picada i la dolçor que endevinaves que amagava darrera les arrugues de la casaca!

No, l'Enric no era tan curt de gambals que es jugués la vida per una cosa així. Sentí que estava ben decidit a abandonar i començà a anar-se'n. Però en aquell moment passà una cosa extraordinària. Un moixó vingut de l'altra banda del barranc, s'atura precisament arran de la figa i començà a bequejar-la. Un balanceig petit que va fer el branquell va obligar l'ocell a esbategar les ales, probablement espantat. Quan el branquell tornà a la posició d'abans, un cop de vent li augmentà l'empenta de la manera que l'ocellet quedà empresonat entre dos branquillons, pinçat estretament sense possibilitat d'emprendre el vol. En voleu de piuladissa gemegadissa, aleshores que l'ocell debatent-se amb totes les seves forces, era incapaç d'alliberar-se!

Naturalment, aquest malaventurat incident canviava per complet el planteig de la qüestió. l'Enric ho veié ben clar. Ja no es tractava d'abastar la figa. sinó d'alliberar l'ocell.

I es decidí. Agafà una canya molt llarga que tenia sempre a l'abast, i s'enfilà a poc a poc a la figuera veïna del barranc. L'estratègia era ben clara i no se n'havia d'apartar. Pujaria fins a la branca més sòlida i més alta que caigués més a la vora de la que empresonava l'ocell. I a poc a poc, es desplaçaria cap a l'enforcall traïdor, procurant que la branca no cedís al seu pes, a mesura que anés avançant cap a l'abisme. I aleshores amb la canya maldaria, maldaria per alliberar l'ocell. I així ho feu. L'Enric, a mesura que anava lliscant, lliscant cap a l'extrem de la branca, era tan lent, tan endiastradament pausat, que semblava una serp avançant cap a la presa badoca. Quan arribà al punt en què li semblà que era massa imprudent aventurar-se a avançar, allargà la canya fins a l'ocell i furgà, furgà... L'ocell s'ajudà amb aquell moviment salvador, batzegant més fort que mai. I arrencà a volar. I vegeu el que són les coses. La volada de l'ocell topà amb la figa secallona i aquesta es desprengué del branquell, i caigué al barranc. L'Enric, admirat, anà retrocedint, retrocedint, fins que arribà al punt de seguretat. Després acabà de baixar com un una exhalació i estirant-se a terra, tragué el cap sobre l'abisme del barranc. I mai diríeu el que veié? El moixó, el moixó que estava picant la figa esventrada a baix de tot. Us estranyarà que us digui que l'Enric encara riu ara?

Només us diré una cosa abans d'acabar aquesta verídica història. Quan l'Enric sortí de l'horta corrents a casa seva, tenia una alegria tan lluminosa, tan diferent de totes les que havia sentit mai! No sabríeu trobar de què li venia aquella alegria?


En Xipxapglu, la lluna i l'Ernestina

Una vegada hi havia una nena que vivia en una torre que tenia un estany amb peixos de colors, es deia Ernestina i volia anar a la lluna. Els seus pares li deien que això no podia ser, però l'avi, que sabia molts contes, li va explicar la manera de fer-ho. Primer l'Ernestina havia d'anar al País dels Arbres Vermells i arribar-se al llac de l'Aigua Rosa, al mig del qual hi ha l'illa de la Boira Eterna. Aquesta boira no es desfà mai, de manera que no hi ha ningú que sàpiga què amaga a dins, però resulta que a la lluna s'hi va des de l'illa. No hi ha cap vaixell ni avió que hi porti, però l'avi li va donar un flabiol de canya dolça: «Toca a la ribera del llac –li va dir– i ja ho veuràs». L'Ernestina ho va fer així que hi va ser, i de l'Aigua Rosa va sortir en Xipxapglu, que és un peix colador gran com una orca, damunt del qual la nena es va asseure. En quatre salts, el peix la va dir a l'illa de la Boira Eterna, en un indret, on, entremig de tanta grisor espessa, hi havia un caminet de llum clara. La nena el va seguir, i a mesura que avançava la boira es dissipava fins que va arribar a una plaça molt gran per on volaven tot de cigonyes color de lluna. Al mig de la plaça hi havia una gran penya cúbica fosforescent. De cop es fer de nit i una cigonya va agafar l'Ernestina amb el bec i la va dur dalt de la penya, la superfície de la qual era elàstica com aquestes teles dels parcs d'atraccions per als nens i nenes de tot el món. Així que la nena va caure damunt la penya, aquesta la va rebotar amunt, amunt, fins que la arribar a la lluna. Allà l'esperava l'avi vestit de cosmonauta, el qual li va dir: «Aquí tens una capseta de plata, guarda-la amb el flabiol i obre-la quan siguis a baix». L'Ernestina només va tenir temps de fer-se una diadema de raigs de lluna, perquè, de cop, es va tornar a trobat a l'illa, però aquesta vegada enmig de la boira. Va obrir la capseta i tota la boira s'hi va posar a dins i l'illa havia desaparegut. Les cigonyes la van agafar del cap o pels peus, ella va tocar el flabiol i en Xipxapglu va sortir i la va portar a la ribera. Aleshores l'Ernestina va tirar la capseta al llac i es va trobar al jardí de casa seva al costat de l'avi, que duia un vestit blanquíssim, davant de l'estany de peixos de colors. L'avi li va dir que tot era de debò, però que no ho digués a ningú perquè no se la creurien. Per consolar-se l'Ernestina es va posar a tocar el flabiol i aleshores van arribat tot d'aloses que li van començar a cantar la cançó de la diadema de raig de lluna:

La lluna, la bruna,
vestida de llum.
Visca l'Ernestina,
que ha sortit del fum.


La Isabel, la Brum-brum i la Katakruka

La Isabel era una nena molt bufona i molt eixerida, però més petita del que corresponia a la seva edat. Tenia vuit anys i semblava que en tingués quatre. Vivia en un poble de muntanya i era molt llaminera. Sobretot li agradava la mel que a casa seva els pares li servien sovint. Un dia els va preguntar: «D'on surt això de la mel?». I quan el pares li van explicar que ells la preparaven per vendre i la prenien dels ruscos de les abelles, la nena es va apiadar d'aquestes bestioles i va decidir protegir-les. Tapada tota de dalt a baix amb una tela transparent perquè no la piquessin però pogués veure-les i deixar-se sentir, se'n va anar al primer rusc d'abelles que va trobar i els va cantar la següent cançó:

Abelles, sóc la Isabel,
ja no us prendrem més la mel-
si voleu fer-ne a l'engròs,
jo us portaré rams de flors.

Aquests dos últims versos els deia perquè les sabia que les abelles treuen la mel de les flors. I les abelles li van contestar volant d'una mena de manera que era com si parlessin. I deien:

Isabel, bona Isabel
si ja no ens preneu la mel,
com que ets tan bona minyona,
et farem una corona.

La nena va aconseguir dels seus pares que no traguessin més mel d'aquell rusc, i cada dia duia a les abelles dotzenes i més dotzenes de garbes de flors molt maques en gerros d'aigua fresca. Al cap de poc, la Isabel es va treure la tela protectora, i les bestioles es posaren a voltar entorn del seu cap, fent-li una corona i sense picar-la. Per no marejar-la, no zumzejaven, i tot feia molt bonic. Sobretot la reina de les abelles que es deia Brum-Brum estava tan contenta que un dia va dir a la Isabel a través d'un vol molt recargolat:

Isabel, tu ets molt menuda
i has de fer una gran crescuda.
Jo trobaré entre l'herbam
la que et farà créixer un pam.
Si la vols aconseguir,
la corona has de seguir.

La nena acceptà l'ofrena, la corona d'abelles començà a volar en una direcció desconeguda marcant camí, i la Isabel els anava al darrera. Així van caminar un dia amb llum del sol i amb llum de lluna. Fins que van arribat de vespre al cim d'una gran muntanya on tenia el seu reialme la terrible àguila Katakruka. Quan aquesta va veure la Isabel, li va dir:

Infeliç, que vens a fer?
Per sopar em vindràs molt bé!

I es disposà a atacar-la de seguida amb el seu formidable bec ganxut més dur que el ferro. Però les abelles es posaren en ordre de batalla, i així que la Katakruka s'acostà a la Isabel. li ompliren el coll i les potes d'unes picades tan rabioses que la bestiota hagué de tornar-se'n al seu niu de roques. aleshores la Brum-Brum va començar adonar voltes sobre una mena de violeta de pètals daurats, la Isabel l'olorà fort i començà a créixer. A cada mil•límetre que creixia, una abella l'abandonava. quan va ser tan alta com pertoca a una nena de la seva edat, s'havia quedat sense les abelles de la corona, llevat de la Brum-brum. Aquesta li va fer senyal que la seguís i la portà a casa seva. Quan arribà, li va dir parlant el llenguatge del vol:

Ara no ets de les petites
i així doncs, no ens necessites.
Com que ens sobre molta mel.
vine a buscar-ne, Isabel!

I des d'aleshores, a la Isabel no li falta la mel per postres. Cada dia les abelles li omplen la tassa que porta al rusc, tant si ella els ho compensa amb flors com no. I també en té per als seus pares, que estan molt contents i meravellats.

Aquest conte s'ha acabat,
la Isabel m'ha convidat.
Si li sabeu demanar,
doncs també us convidarà.


www.alfredbadia.net